CONCLUSIONS DE LES JORNADES «20 ANYS TREBALLANT PELS DRETS DE LA INFÀNCIA A LES Balears: PREVENCIÓ COMUNITÀRIA I INNOVACIÓ EN PROTECCIÓ INFANTIL»
Prevenció COMUNITÀRIA
1.- Internacionalment, s’està enfocant més la prevenció en infància cap a la intervenció primerenca, amb relació a programes basats en l’evidència, programes que han evidenciat una reducció clara de l’inici de problemes en els infants. També s’està posant molta més atenció a la despesa.
2.- La recerca determina que els factors comuns als problemes de conductes antisocials són la massificació, mares amb problemes de salut mental, bàsicament depressió, i una pobra maternitat o paternitat. Per tant, s’ha d’anar a les arrels dels problemes i millorar els espais dels habitatges familiars, prioritzar la salut mental dels infants petits, fer acompanyament i formació dels pares i mares amb més dificultats, i tot això repercutirà en profit dels infants.
3.- Cal incorporar els infants a recursos de respir, vincular els infants amb adults significatius del seu entorn proper i enfortir aquesta relació durant un temps llarg, i reduir la inestabilitat emocional i augmentar la regulació emocional en els infants.
4.- S’ha de canviar la forma d’intervenció, anar cap a programes basats en l’evidència. Quin tipus d’intervenció o prevenció té un impacte real en la vida dels infants? Els programes que han evidenciat una reducció clara de l’inici de problemes en els infants.
5.- La recerca mostra com a variable més significativa la capacitat relacional dels professionals, factor determinant en el cas dels adolescents. Com s’ha d’avaluar aquesta capacitat relacional en els professionals i com es pot millorar? S’han de poder seleccionar els professionals que tenguin millors capacitats relacionals.
6.- Al Regne Unit, el 92 % dels infants que viuen en llars d’acollida o en centres tornen amb les famílies biològiques o les seves famílies extenses.
7.- És millor abordar els pares en els seus entorns naturals que enviar-los a programes als serveis, cal dur els serveis a les famílies i no al revés. Hi ha el risc d’enfocar l’energia en els serveis en comptes de fer-ho en les famílies.
8.- Cal potenciar i no perdre tot el que estructuralment i culturalment constitueix un factor de protecció en la nostra societat, com ara prioritzar la família sobre el treball, al contrari de les societats anglosaxones, anar de l’individu a la comunitat enfortint els vincles comunitaris.
9.- Els diners no són la resposta a la prevenció comunitària com ho són els professionals i la seva relació amb les famílies.
10.- Cal aprendre més de les bones pràctiques, més basades en els individus que en els programes, i aprendre dels millors professionals.
11.- De les experiències comunitàries que s’han presentat a les jornades, assimilam la necessitat de treballar a llarg termini, crear sentiment de poble, de comunitat, treballar a partir de les necessitats de la gent, disposar totes les iniciatives, associacions i entitats de la comunitat per treballar amb una agenda comuna d’objectius, implicant-hi les administracions i els serveis existents, canviar de perspectiva i passar de consumir a produir activitats, animar a la participació de tota la comunitat, i oferir als infants i joves alternatives d’oci saludable, contexts en què poden lluir les seves capacitats i competències.
12.- Des d’algunes administracions municipals amb una visió comunitària, com els EMIF de Menorca, es tracta d’estar a prop de les famílies i de la comunitat donant suport quan apareixen les dificultats en la família al llarg del seu cicle vital i de les seves crisis, evitant les duplicitats, treballant d’una manera coordinada i estreta entre els professionals del territori, compartint una mirada de la comunitat i un diagnòstic de les seves necessitats. En el cas de Palma, es fa una aposta decidida per la prevenció comunitària, enfocant totes les actuacions a donar suport a les famílies i enfortir el teixit associatiu, generant un consens entre tots els actors que treballen per poder ser eficients en la detecció de situacions familiars de risc i promouen la participació activa i dotant els serveis socials comunitaris d’un marc metodològic adient per a aquest treball.
13.- Cal fer també un treball comunitari des d’altres àmbits, com ara, en l’educatiu, la intervenció amb alumnat en situació de vulnerabilitat, amb figures com els tècnics d’intervenció socioeducativa (TISOC) i un treball interdisciplinari i en xarxa, tant dins com fora de l’escola, orientat a la minva dels conflictes entre els diferents membres de la comunitat educativa, a evitar l’absentisme i la inadaptació escolar i a millorar la convivència, fent de pont amb les famílies, els serveis i la comunitat en general.
14.- El treball comunitari requereix, dels professionals i dels voluntaris, proximitat, flexibilitat horària, responsabilitat i compromís.
INNOVACIÓ EN PROTECCIÓ INFANTIL
15.- Les persones que coneixen l’infant i en són expertes són la família i el seu entorn, i no els professionals; a partir d’aquí es proposa una nova forma de treball, la conferència de grup familiar (FGC), que té com a requisit la seguretat de l’infant i la legalitat del procediment. Es proposa com una eina per incorporar la família i el seu entorn familiar i comunitari en la cerca de solucions per garantir el benestar dels infants amb un treball de suport del facilitador/professional en situacions que arriben als serveis socials i de protecció. Les solucions aportades per la família solen ser solucions sostenibles.
16.- Tendim a pensar més en les necessitats del sistema professional i no tant en el sistema familiar.
17.- És necessari un canvi de l’enfocament pal·liatiu a un enfocament reparatiu i preventiu en el sistema de protecció.
18.- S’ha de garantir l’aplicació plena de l’interès superior del menor en tots els àmbits, de manera que l’infant sigui al centre de la presa de decisions.
19.- És necessari veure el pla de cas en protecció com un pla d’intervenció continuada.
20.- S’han d’incorporar mesures flexibles i s’han d’individualitzar les actuacions.
21.- S’han de garantir criteris tècnics de presa de decisions comuns enfront de l’excessiva compartimentació.
22.- S’han de poder aplicar mecanismes de transparència i avaluació eficaços.
23.- S’ha d’aconseguir la integració comunitària dels serveis de protecció, treballant per la col·laboració de la família i la seva implicació en els programes d’intervenció, evitant l’estigmatització de la família i la de l’infant. Cal afavorir la plena integració dels infants a la comunitat i proveir-los d’una xarxa afectiva de suport dins i fora de la família, així com de referents afectius no professionals que els ajudin a preparar-se, si escau, per a una vida independent.
24.- S’han de promoure circuits locals de prevenció com a peces clau del sistema i garantint als professionals d’atenció directa un lloc en la presa de decisions.
25.- Cal aconseguir l’aplicació plena del principi de no-discriminació, posant un èmfasi especial en l’atenció a col·lectius vulnerables, com ara amb discapacitat, infants amb problemes de salut mental i víctimes de tràfic, garantint-ne una cobertura especialitzada a tot el territori de les Illes Balears.
26.- S’ha d’eliminar la victimització secundària del sistema de protecció i també en els processos judicials. Si no es posa per damunt de tot el temps de l’infant, i no tant el dels processos administratius, el protagonisme de l’infant en la presa de decisions és pobre i hi ha risc de cronicitat en les actuacions del sistema.
27.- Els desafiaments que ha d’afrontar el sistema de protecció són la necessitat d’actualització dels models d’intervenció basats en la psicologia del vincle i la incorporació de valoracions sistemàtiques dels danys neurològics i les discapacitats possibles com a conseqüència d’aquests danys. Així mateix, cal incloure el treball de la memòria corporal i de tècniques de tercera generació en la intervenció terapèutica i garantir la formació continuada dels professionals per poder afavorir una atenció de qualitat.
28.- Amb relació al rol dels professionals en aquest sistema, s’ha de poder visibilitzar la part terapèutica del treball educatiu, incorporar–la en el dia a dia del centre, afavorint la creació de vincles i espais segurs i de calidesa per als menors, ajudant-los a donar forma i estructura a les seves vides, posicionant-se els educadors en les vivències dels infants, ajudant-los a reconstruir les seves identitats amb adults conscients amb una afectivitat conscient i garantint la cura dels equips.
29.- S’ha de treballar per la plena integració escolar dels menors en protecció, considerant–los alumnes amb necessitats específiques de suport educatiu (NESE), d’una manera molt coordinada amb l’escola, per evitar-ne l’expulsió.
30.- No és que els infants siguin difícils, sinó més bé que la societat és difícil per als infants.
31.- S’han de poder construir projectes d’acolliment residencial per a joves especialment complicats, microsocietats integrades en el seu entorn que ofereixin una estructura a joves que no en tenen, creant entorns estimulants, que requereixen, de l’equip educatiu, saber gestionar un entorn convivencial, en el qual es tracta de crear un sistema de regles, les mínimes de baixa exigència, que afavoreixin l’adhesió progressiva dels joves al centre i evitin conflictes innecessaris i que permetin veure aquests conflictes com a oportunitats per avançar i créixer. La fita són menors que se senten plenament acceptats i estimats pels educadors, educadors que se centren en les capacitats i les habilitats dels joves, partint del que ja funciona, oferint espais creatius, d’escolta i acompanyament de tot el procés amb intervencions integrals educatives, terapèutiques, formatives i laborals, i centres oberts a la participació de la comunitat i dels voluntaris, espais no normatius, acollidors, on els menors es puguin sentir com a ca seva.
32.- El tècnic o educador s’ha de poder fer la pregunta següent: «jo podria viure en aquest centre o podria permetre que els meus fills hi poguessin viure?» Si la resposta és negativa, vol dir que tenim un problema.
33.- En el moment de la ruptura i la separació traumàtica de l’infant de la seva família, ens hem de demanar si la nostra mirada és la de l’adult o la de l’infant. Això requereix la col·laboració de tota la xarxa professional per reduir al màxim aquesta experiència traumàtica, oferint a l’infant un entorn tan segur i acollidor com sigui possible. Ens hem d’adaptar al seu ritme i als seus temps, i crear un espai relacional d’alegria, de mitjans professionals amb presència, connexió i consciència que es cuiden per cuidar i que treballen des de la relació i no el rol, fent servir diferents eines al servei d’aquests objectius, com són la biodansa, la meditació, l’hort, la història de vida, el ioga i un llarg etcètera.
34.- L’entrenament personal (coaching) ofereix també una eina molt potent per explorar als serveis de protecció de menors i de suport a les famílies, que pretén, amb preguntes poderoses, passar de la consideració de víctimes a protagonistes tant dels infants com de les seves famílies, partint de la base que tots els éssers humans contenim totes les possibilitats i bloquejant les creences limitants.
ODDM 20 anys treballant pels drets de la Infància 